Desert. És una paraula que et suggereix moltes coses, segurament poques de positives. Pensaràs en poca aigua, molta calor de dia i molt de fred de nit, sorra, camells, oasis i tot acompanyat d’un final força tràgic. Doncs amb tot això, nosaltres vam anar al desert més àrid i sec del món.

San Pedro de Atacama és un dels principals atractius turístics del nord de Xile, i això es nota només d’arribar. Tot està fet i dissenyat pel turista: molts restaurants, cafès, agències i encara més hotels i hostals. Tot i això, la seva essència ens va captivar. Les cases estan fetes d’una barreja d’entre fang i palla, els carrers són tots de terra i molta pols, i arreu pots escoltar les imaginatives llegendes locals. [Read more…]

L’aiguardent de raïm que barrejat amb suc de llimona es converteix en el famós còctel Pisco Sour. L’alcohol que Perú i Xile es disputen perquè ambdós països afirmen que en són els descobridors i creadors. Estem parlant del pisco. Pel que fa a la banda xilena, es creu que va sorgir a la Vall d’Elqui. Fins i tot van rebatejar el nom d’un poblet de la vall anomenant-lo Pisco Elqui. Aquí és on vam anar a parar després de Valparaíso.

Explorar la Vall d’Elqui no és res més que visitar destil·leries on s’elabora aquesta famosa beguda xilena. Tot i que també és conegut per tenir un dels millors cels de tot Sud-Amèrica. Hi ha molt poca contaminació lumínica i per tant es poden veure amb molta claredat totes les estrelles, planetes i constel·lacions. Resulta que nosaltres estàvem a Pisco Elqui just la nit en que hi havia la Super-Lluna.

Que afortunats, pensareu, la vau poder veure des d’un dels cels més nítids de la Terra. Doncs no, aquella nit ens vam resignar a mirar núvols dalt del cel, que sí que deixaven entreveure que darrere seu s’hi amagava una forta llum, però més enllà d’això, no gaire res més…

[Read more…]

Art als carrers, aires bohemis i un toc de decadència romàntica, això és Valparaíso per nosaltres. Una ciutat que no canvia al pas del temps perquè és Patrimoni Mundial de la UNESCO.

Tot i que per arribar-hi no penseu que va ser fàcil. Des de Mendoza (Argentina), primer s’ha d’ascendir fins a uns 3.000 metres fins als peus de l’Aconcagua (muntanya més alta de sud-amèrica, 6.962 metres). Un cop aconsegueixes passar, arriba la frontera; el pas fronterer més exigent, pesat i llarg de tota la frontera xilena. Més de 4 hores parats a sobre l’autobús, més un parell fent cues per tràmits ho corroboren. [Read more…]

Xile ens atrapa, sí, tal com sona.

Vam entrar a Xile com a variació de la ruta prevista, ja que en un principi la nostra idea era la d’anar pujant per la part Argentina de la serralada dels Andes, però no vam poder. Per la ruta 40 (la única que va vorejant els Andes) només hi circulen autobusos a partir del novembre. Per tant, la solució que se’ns va plantejar, i que uns nois catalans ens van ajudar a decidir, va ser la de fer el mateix trajecte però per la banda xilena dels Andes.

[Read more…]