Després de les nostres aventures per la selva amazònica, la nostra següent parada (i la última de Bolívia) va ser el Llac Titicaca: el llac navegable a més altura del món, 3812m.
Copacabana va ser la nostra seu durant els primers dies d’estància al llac. És una ciutat molt especial, perquè a part de ser un paradís digne del carib o de ses illes, és també un lloc molt important per la proximitat que té amb la Isla del Sol.
I aquí comença la nostra relació amb les civilitzacions precolombines. Al llac Titicaca, concretament a la Illa del Sol, la llegenda/història diu que: el Déu Sol va tenir dos fills, Manco Cápac i Mama Ocllo, que van néixer a la Isla del Sol. El seu pare, els hi va encomanar la missió de trobar un lloc fèrtil per a fundar-hi la capital d’un nou imperi. Van trobar aquest lloc i li van posar el nom de Qosqo (actual Cuzco). Aquest imperi seria el més famós i important de tota Sud-Amèrica, l’imperi inca. El nostres dos protagonistes es casaren (coses de les llegendes) i Manco Capac fou el primer rei inca de la història.
Hi ha molta controvèrsia, ja que era una llegenda que sempre s’havia transmès de forma oral. Fins que Garcilaso de la Vega va plasmar la llegenda en un llibre, no se’n va tenir constància escrita. Hi ha gent que creu que s’ho va inventar… Serà veritat?
El que és verídic és que un dels Déus principals dels inques era el Déu Sol, i sembla ser que el llac Titicaca tenia una importància molt gran en aquella civilització. De fet, a Copacabana i a la mateixa Illa del Sol, s’hi poden trobar bastants vestigis d’aquella civilització. Un dels més importants i que més ens va impressionar va ser: la Horca del Inca a Copacabana.
La Orca del Inca era un conjunt de pedres enormes, posades de tal manera que, amb una simple corda es podia penjar un home/dona com si fos una forca. La particularitat de la tragèdia, és que des d’allà hi ha unes vistes del llac que són increïbles.
Amb això abandonàvem Bolívia i entràvem a Perú, la cuna de la civilització inca.
Una de les altres llegendes al voltant del llac Titicaca diu que: els inques, al annexionar el llac al seu imperi, van voler eliminar o adherir les altres civilitzacions existents al llac, però n’hi va haver una que no va voler cap de les dues coses. Els Uros (així s’anomenaven i s’anomenen), van fugir, i no se’ls va acudir res més que fugir cap a dins del llac. Sí, a DINS del llac. Així que van crear una espècie d’illes a base de d’arrels i plantes de Totra (planta autòctona del llac), i així van néixer les illes flotants dels Uros.
Actualment, aquesta civilització que encara parla una llengua pre-colombina (l’aimara), viu en un conjunt d’illes, entre 80 i 90. Es dediquen principalment al turisme i a la pesca. Les illes tenen una vida útil d’uns 30 anys aproximadament, i en cada illa hi viuen unes 5 famílies. La base de les illes són les arrels de la totora, que floten com si fos suro, i a sobre s’hi van posant capes i capes d’aquesta planta. Cada 15 dies s’han d’anar afegint capes de totora, per tant han d’aixecar tot el que hi ha a l’illa per anar-la renovant.
Una pregunta que se’ns va acudir quan erem allà va ser: I si són illes que floten, perquè estem quiets? Perquè no ens moguem com una barca? La resposta és ben simple. Les illes estan situades en zones poc profundes (4-5 metres) i utilitzen pals clavats al fons del llac, envoltant les illes, com si fossin àncores. D’aquesta manera les illes no naveguen sense rumb pel Titicaca.
Les llegendes del llac Titicaca aquí s’acaben. Pròximament arribarem a la cuna de la civilització inca, allà d’històries en tindrem moltes.
Si en voleu saber més estigueu atents!
Ànnia i Albert.