Després de conèixer la història de Sukhothai vam decidir abandonar Tailàndia per un temps, de fet ens caducava el visat de 28 dies i per això vam fer una sortida d’emergència del país. El nostre pròxim destí va ser la desconeguda Myanmar (o Birmània).
Myanmar és un país que fa poc que s’ha obert al món. Ha estat immers en una terrible guerra civil, que ha enfrontat a budistes contra musulmans. De fet, actualment hi ha certes parts del país que són de prohibit accés per a turistes, per culpa d’aquesta guerra.
Tot i això, avui en dia Myanmar és un país molt segur (sempre que no vagis a les parts on hi ha conflicte). Fa només cinc o sis anys que s’ha obert “totalment” al món, pel qual està poc contaminat pel turisme.
Golden Rock
Una de les nostres primeres parades a Myanmar va ser la Golden Rock, un lloc de pelegrinatge budista. Per arribar-hi, primer s’ha d’anar a Kyaikyo, una petita ciutat en la qual només vam estar-hi per agafar un remolc, literalment, per arribar fins a Kinpun, el camp base per accedir a la pedra.
Un cop allà, hi ha dues opcions per arribar-hi. La primera i la més complicada és caminant, ja que són onze quilometres, a ple sol i en pujada. Tothom et recomana utilitzar la segona opció: per poc més d’un euro per persona et pugen en un camió, on hi han habilitat uns bancs per a que s’hi pugui seure. En mitja horeta et plantes als peus del gran recinte, on a part de la roca, hi ha un parell de temples, uns quants hotels que s’aprofiten de la situació i moltíssims venedors ambulants.
Segons la llegenda, un home va trobar un pèl de Siddharta (Buda abans del Nirvana), el va recollir i el va portar fins a dalt de la muntanya que hi ha darrere del poblat de Kinpun. Quan va arribar-hi, va deixar el pèl. El mitjà de transport que havia utilitzat era un vaixell, que es va convertir en una pedra recoberta d’or i va ser posat a sobre el pèl a dalt de tot de la muntanya. Per tant, la Golden Rock no toca a terra, sinó que s’aguanta sobre un pèl de Buda…
…Com hem dit, una llegenda.
El millor de veure aquest fenomen de Myanmar no és només la pedra. Per nosaltres el millor va ser veure tota la gent que fa quilometres i quilometres de peregrinació per anar a veure una cosa tant mística com una pedra que s’aguanta gràcies a un pèl.
I és que, en contra del que crèiem nosaltres, érem dels pocs turistes que hi havia. Per tant, podies observar la gent local en la seva màxima expressió.
Yangón (Rangon)
Després de visitar un lloc sagrat com la Golden Rock, ens en vam anar cap a l’antiga capital del país, Yangón (o Rangon).
Per arribar-hi, vam haver de passar més de cinc hores en un autobús infernal. No tant per l’autobús en sí, sinó perquè les carreteres a Myanmar són d’un sol carril per sentit i amb molts, molts i molts forats.
Un cop arribats a la gran ex-capital, vam dirigir-nos a buscar hostel. Quan arribes a una gran ciutat (per nosaltres una gran ciutat és aquella amb més de 500.000 habitants), sense lloc on dormir és una m*rda. Per sort a Chinatown hi havia molts hotels baratets on poder passar la nit.
Yangón no és només una de les grans ciutats del sud-est, sinó que és una ciutat amb molta personalitat.
Sempre hem dit que en tots els països que nosaltres hem visitat d’Àsia, hem quedat fascinats per la quantitat de menjar que hi ha al carrer, però a Yangón és exageradíssim! Vagis per on vagis trobaràs menjar. És igual si busques sushi, pizza, indi, xinès, tailandès o cuina birmana.
Shwedagon Pagoda
A més, Yangón té la pagoda més important de tot el país. I és que la Shwedagon Pagoda amb els seus quasi 100 metres d’altura, recoberta per més de 250 kg d’or i amb 4500 diamants incrustats a dalt de tot, és espectacular.
Per entrar-hi, només els turistes han d’abonar els 8.000 Kyats (uns 5,70€), però valen molt la pena. Poder observar els més de cinquanta petits budes, vigilats per l’enorme pagoda és digne de veure. Òbviament l’escena sempre està acompanyada de centenars de fidels que resen i fan ofrenes.
Yangón és una ciutat on perdre’s pels seus carrers i els seus mercats, provar menjars exòtics i sobretot, conèixer la seva gent.
Ànnia i Albert