Perú no només és ruïnes inques i la ciutat del Cusco (capital imperial). Sinó que té llocs preciosos dignes de ser descoberts, un d’ells és Arequipa, la ciutat blanca.
Arequipa és una ciutat situada a pocs quilometres de la frontera amb Xile. La ciutat té una particularitat, i és que la majoria d’edificis del centre són de color blanc. En general Arequipa és una ciutat bastant occidentalitzada, ja que té unes amples i grans avingudes amb molts arbres, i una gran quantitat de bons cafès. A més hi descansa una de les mòmies amb més història d’Amèrica: la mòmia Juanita.
La mòmia Juanita va ser descoberta per Johan Reinhard al 1995 a dalt del volcà Ampato. La història diu que els inques creien que, a dalt de les muntanyes i volcans més alts (més de 6.000 metres), era on hi vivien les seves divinitats, i que les grans nevades o les erupcions volcàniques eren senyals divines. Perquè els Déus no s’enfadessin, els hi feien ofrenes en forma de sacrificis humans.
Uns anys abans de ser sacrificat, el nen o nena escollit, generalment d’entre la noblesa de l’imperi, era enviat al Temple del Sol a Cusco, on era preparat física i mentalment pel seu sacrifici. Penseu que per a ells, ser sacrificats significava passar de viure entre els mortals a fer-ho entre els déus, per tant, era tot un privilegi. Un cop arribats a l’edat de 10-12 anys, eren presentats davant de l’Inca en persona, el fill dels Déus. Feien una cerimònia d’inici de l’ofrena a Cusco i un cop acabada, es començava a caminar en direcció a la muntanya a on es faria l’ofrena. Sacerdots, nobles, el nen o nena en qüestió i varis treballadors de l’imperi formaven la comitiva.
Quan arribaven al peu de la muntanya, venia el moment més complicat: escalar i pujar més de 6.000 metres equipats només amb sandàlies i ponxos… Imagineu el material que s’utilitza avui en dia per pujar muntanyes d’aquestes característiques, comparat amb el que ells tenien en aquells temps. Un cop a dalt, es començava la cerimònia final on el nen o nena moria generalment d’un fort cop al cap, un cop mort era enterrat amb tot de ceràmiques precioses.
D’ofrenes de nens a dalt de les muntanyes se n’han trobat fins a 14. Algunes les han trobat expedicions arqueològiques, però d’altres simples excursionistes per casualitat. La més ben conservada és la nostra protagonista, la Juanita. Al estar a dalt del volcà Ampato a més de 6.000 metres, ha estat durant centenars d’anys enterrada entre el gel, cosa que ha provocat que es conservi en perfecte estat. Va ser durant la dècada dels 80 que el volcà Sabancaya (veí de l’Ampato) va entrar en erupció, escalfant així el cim de l’Ampato, descongelant-lo i fent visible la Juanita.
Es creu que Juanita (té aquest nom perquè el seu descobridor es diu Johan, Juan en castellà), era una filla de la noblesa de la zona de Puno, a prop del llac Titicaca. Gràcies a que el seu cos s’ha mantingut congelat, encara conserva sang a les venes i li han pogut fer proves d’ADN. Tenia entre 11 i 12 anys, s’ha pogut demostrar que no tenia cap malaltia i que el dia del seu sacrifici no havia menjat res de res! Es veu que per anestesiar-la li van donar una beguda molta forta que la va deixar mig inconscient, i amb un drap al cap per no deixar morats, li van donar el cop letal.
Així és com ells adoraven els seus déus, una mica animals? Qui sap, la fe a vegades és més forta que la raó.
Ànnia i Albert