L’aiguardent de raïm que barrejat amb suc de llimona es converteix en el famós còctel Pisco Sour. L’alcohol que Perú i Xile es disputen perquè ambdós països afirmen que en són els descobridors i creadors. Estem parlant del pisco. Pel que fa a la banda xilena, es creu que va sorgir a la Vall d’Elqui. Fins i tot van rebatejar el nom d’un poblet de la vall anomenant-lo Pisco Elqui. Aquí és on vam anar a parar després de Valparaíso.
Explorar la Vall d’Elqui no és res més que visitar destil·leries on s’elabora aquesta famosa beguda xilena. Tot i que també és conegut per tenir un dels millors cels de tot Sud-Amèrica. Hi ha molt poca contaminació lumínica i per tant es poden veure amb molta claredat totes les estrelles, planetes i constel·lacions. Resulta que nosaltres estàvem a Pisco Elqui just la nit en que hi havia la Super-Lluna.
Que afortunats, pensareu, la vau poder veure des d’un dels cels més nítids de la Terra. Doncs no, aquella nit ens vam resignar a mirar núvols dalt del cel, que sí que deixaven entreveure que darrere seu s’hi amagava una forta llum, però més enllà d’això, no gaire res més…
El nostre següent punt va ser la surfera ciutat d’Iquique, situada a pocs quilometres de la frontera amb Perú, al nord de Xile. Iquique és famosa pel bon surf i per les seves insuperables condicions tèrmiques que permeten gaudir de l’esport del parapent. Tot això té una explicació, i és que per davant, la ciutat és tota oberta davant de l’oceà; però just al seu darrere s’hi alcen dunes i muntanyes desèrtiques de més de 500m. El vent fred que porta l’oceà convinat amb les càlides corrents del desert, fan que volar sigui tant agradable, tant pels ocells com per les pesrones.
A Iquique vam fer algunes coses sense pensar-nos-ho gaire. La primera va ser apuntar-nos per volar amb parapent, just el primer dia que vam arribar a la ciutat. Quan va arribar al moment vam ser conscients de que potser no ho havíem rumiat gaire; però un cop estàs entre els núvols, per sobre de tot, al costat dels ocells, t’adones de que ha estat la millor idea. El parapent no és tirar-te al buit i caure. És enlairar-te, volar i aterrar, tot molt suau, tot a favor del vent. Ens vam enlairar des del desert i vam aterrar a la platja d’Iquique, davant de l’oceà. Va ser màgic.
La segona cosa que no vam pensar gaire, va ser apuntar-nos a una classe de surf de dues hores. Nosaltres vam iniciar-nos al surf allà, potser no és el millor lloc del món per aprendre’n, ja que les onades són enormes i hi pots veure autèntics professionals posant-se a prova. Després de dues hores revolcant-nos per l’aigua i aconseguir posar-nos drets sobre la taula poquets cops, podem afirmar que el surf és un esport difícil. Tot i així, ara que tenim la teoria apresa, la pràctica potser vindrà més endavant d’aquest viatge….
Albert i Ànnia