Us vam deixar amb les construccions inques. Ells no utilitzaven ciment ni fang ni qualsevol tipus de pasta que serveixi per enganxar rajols o pedres.
Amb tot això van arribar a construir uns edificis que encara són difícils d’explicar avui en dia.
Pachacútec, o com bé sabreu Kusi Yupanqui, va ser el punt d’inflexió clau en l’expansió de l’imperi, i ell també és el responsable dels millors i més espectaculars edificis construïts pels inques.
El primer edifici del que parlarem serà les ruïnes de Sacsayhuamán. Són unes ruïnes situades a pocs minuts en cotxe de la capital, Cusco. En un principi eren el cap del puma, recordareu que Qosqo en el seu origen tenia forma de puma, un dels animals sagrats. A més de formar el cap del puma, tenia un significat religiós, sobretot era un lloc dedicat als rituals, on assistia el mateix inca amb la seva cort reial.
Un altre dels punts clau de l’imperi, era Moray. Segurament després de Machu Picchu és la ruïna que més ens va fascinar de totes. I és que Moray era un laboratori. Utilitzant la forma de la muntanya, construïen un munt de terrasses en forma circular (com s’aprecia a la foto), també n’hi havia en forma de semicercle i en forma rectangle.
Des de la part més alta a la més baixa hi havia uns 150 metres, amb una diferència tèrmica d’uns 15ºC. Amb això aconseguien igualar els diferents ecosistemes dels que ells disposaven en tot l’imperi. Per tant, ells portaven una planta típica de la selva, la planaven a la terrassa inferior i si germinava, a la següent temporada de sembres es plantaria a la superior, i així fins que no sortia. Llavors sabien més o menys a quina temperatura sortia la planta en concret i la podien plantar a tots els llocs de l’imperi on hi hagués unes condicions similars a les de la terrassa en qüestió.
El mateix passava amb les hortalisses procedents de les parts més altes de les muntanyes, però a la inversa.
I per suposat l’obra culminant dels inques és el meravellós, l’insuperable, el magnífic Machu Picchu.
No se sap el nom original de Machu Picchu, però el seu descobridor, l’americà Hiram Bingham, li va posar el nom de la muntanya sobre la qual descansa: Machu Picchu, o Muntanya Vella, que és el seu significat en català.
Machu Picchu es creu que era el lloc d’estiueig de l’inca, juntament amb tota la reialesa i els seus assessors. Per tant, no hi podia entrar la resta de la societat inca. Per arribar-hi “només” hi havia 12 camins, un d’ells única i exclusivament per l’inca i la seva dona. Aquest avui en dia és el famós Inca Trail, una ruta a peu de 4 a dies que costa més de 500 dólars. A més de tenir un camí per ell sol, l’inca no hi anava pas caminant, sinó que el portaven sobre una trona.
El Machu Picchu va ser la màxima expressió de perfecció inca i s’hi poden trobar milers i milers de senyals i representacions, per tant explicar-ho amb paraules fa que sigui molt complicat.
Només us explicarem una anècdota perquè veieu fins a on arriba l’estupidesa humana: al centre de la ciutadella Machu Picchu hi ha una plaça, a on hi havia un obelisc inca. Es veu que un dels presidents del Perú, la va fer treure per fer-hi aterrar un helicòpter; oi que no sabeu de qui era? Doncs bé, de “l’estimadíssim” rei Joan Carles I…
Ànnia i Albert