Tal i com us vam explicar, la setmana passada vam descobrir Buenos Aires. Una part la vam descobrir per nosaltres mateixos, caminant i caminant; i l’altra part gràcies a la gent que ens vam anar trobant. Com no parem de dir, els sud-americans són molt oberts i de seguida et trobes conversant de qualsevol tema amb desconeguts que s’acaben convertint en coneguts i amics.
Va ser d’aquesta manera, caminant molt per tota la ciutat i conversant molt amb Buenos Airines, que a part de descobrir coses fascinants de la ciutat, també en vam descobrir l’amarga realitat.
I és que als carrers més cèntrics i comercials de la capital s’hi barregen els distingits treballadors del barri financer amb persones sense sostre, que dormen abraçats als seus fills a les portes dels centres comercials. Al barri de la Boca els infants ronden entre restaurants per menjar-se els plats sense acabar que deixen els turistes.
Tot això ho vam començar a entendre quan ens vam adonar que el sou mitjà d’un treballador argentí és tres vegades inferior a la mitjana del nostre país, i en canvi, els preus del menjar i l’habitatge són els mateixos, o fins i tot més cars. Això provoca que hi hagi gent que faci jornades laborals de 12 hores i els hi vingui justíssim per viure, sense capritxos.
Ens vam trobar en situacions que encara ens deixen amb la boca oberta. Hi ha joves estudiants, treballadors o famílies senceres que viuen en Hostels (albergs), llocs que en principi haurien de servir per allotjar temporalment a turistes, viatgers o visitants passatgers. Sembla que llogar un apartament els hi hauria de sortir més a compte, però la realitat és que per poder-ho fer han de pagar quatre mesos de lloguer per avançat de preus desorbitats que no es poden permetre, a més d’una fiança quantiosa que saben que mai recuperaran encara que no malmetin res de l’apartament. Per tant, dormir en un hostel compartint habitació, cuina, banys i espais comuns, podent pagar setmana a setmana, acaba sent la opció més factible.
També vam conèixer el cas de molts Veneçolans que havien marxat del seu país perquè s’hi viu una situació insostenible. A causa del cop d’estat militar, a Veneçuela no hi ha aliment pels seus habitants, el racionament és extrem. Encara que una família tingui diners, no vol dir que pugui aconseguir menjar, perquè no n’hi ha. Ens van explicar que els gossos es moren de gana pels carrers i que algunes de les seves famílies havien de fer llargs viatges fins a creuar Colòmbia per poder aconseguir aliment.
Sabem que al nostre propi país, als nostres països veïns i al voltant del Mediterrani, també s’hi viuen tragèdies humanes intolerables. No cal travessar un oceà per trobar injustícies. Hem volgut escriure sobre problemes que no coneixíem i que ens han impactat, per reflexionar-hi i perquè si us interessa, també hi pugueu reflexionar.
Albert i Ànnia