L’aventura sud-americana s’acaba, però en comença una igual d’apassionant. El sud-est asiàtic ens espera, tot i que abans parem a la capital del món, Nova York.
Nova York, que dir-ne… L’Empire State, el Pont de Brooklyn, Central Park, 5th Avenue, etc. Però no, no parlarem de tot el que hi hem vist.
Com sabeu i haureu comprovat, intentem que a part de veure i conèixer infinitat de llocs increïbles, el nostre viatge vagi una mica mes enllà.
Una de les coses que ens vam proposar al sortir de Girona era conèixer una mica més la gent d’aquest món, i veure si en realitat som tant diferents com ens volen fer creure.
I amb això, ens plantàvem a una de les ciutats mes importants del món, sinó la que més.
Estats Units sempre ha presumit de ser el país més poderós del planeta, i segurament ho sigui, però un país és poderós quan també ho és la seva gent.
Abans d’intentar explicar què ens han semblat la poquíssima societat americana que hem conegut, volem fer un recés històric.
Estats Units no és un país amb gaire història, però ells se senten molt orgullosos de la poca història que tenen. A part de poca història, si alguna altra característica té Amèrica és que és terra d’immigrants. I pensareu: bé, Catalunya també ho és, cada any venen X immigrants buscant una vida millor. Sí, teniu raó, però Estats Units es un país que va començar des de zero. Si ha arribat a tenir uns 320 milions d’habitants és perquè TOTS són immigrants o fills d’aquests, i la gran majoria van arribar amb les butxaques ben buides.
Els americans són molt patriòtics, amb cert narcisisme i bastant afany de protagonisme. Però també saben molt i molt bé (la gran majoria) d’on venen, i si una cosa tenen clara són els seus ideals.
Doncs bé, el cas és que avui en dia viuen una situació complicada, ja que tenen un president (que ha guanyat unes eleccions democràticament) que és odiat per una bona part de la societat, sobretot la novaiorquesa, que es molt critica.
El president actual, el “senyor” Trump, es misogin, mesquí, racista i homòfob.
Recordem que Estats Units no seria res sense les dones. Per exemple, durant la Segona Guerra Mundial, quan els homes van ser cridats per anar a lluitar a Alemanya, qui va aguantar el país van ser les dones, que a part de fer les tasques de la llar anaven a treballar en jornades maratonianes.
Per això i pels reiterats insults del flamant president cap al sexe femení, el primer dia que estàvem a Nova York va haver-hi una macro manifestació al centre de la ciutat, a favor de la dona lliure.
Com hem explicat, els americans, però sobretot els habitants de Nova York, saben de la importància dels immigrants. Clarifiquem: Ellis Island, situada a les portes de Nova York, va ser la porta d’entrada de milions de refugiats asiàtics, africans, però sobretot europeus; a finals del s.XIX i durant la primera meitat del s. XX.
Per aquest motiu i davant la decisió del president de negar l’entrada de molts habitants del seu propi país, que són de descendència àrab, va haver-hi una altra manifestació, aquest cop a l’aeroport més important de Nova York (JFK).
Per què us expliquem tot això? Doncs bé, quan es tracta dels americans a vegades surten més comentaris negatius que positius. Però el que ens han deixat clar és que són persones justes, que valoren i lluiten per la llibertat per sobre de tot, i que realment creuen que tothom mereix una oportunitat.
Això ens planteja una última reflexió acompanyada d’una pregunta: Tots nosaltres posem el crit al cel quan veiem que Trump construirà un mur per evitar que els Mexicans i altres centre-sud americans puguin accedir a EEUU. En contra d’això, els americans s’estan manifestan i creiem que lluitaran pel que faci falta. Però, i el que passa a Europa amb els refugiats? Qui està lluitant? Qui es manifesta per ells? Potser n’hauríem d’aprendre una mica dels americans, per un cop a la vida…
________________________
Després d’aquestes reflexions, també us volem mostrar què vam estar fent els 10 dies que vam estar per Nova York, d’una forma ben visual. Va ser una setmana especial, ja que vam tenir visita catalana! Els pares de l’Ànnia van venir, i amb ells vam recòrrer la ciutat sense quasi descans, al ritme frenètic que suposa viatjar com un turista: tenint un temps limitat i moltes coses per veure. D’això segurament també n’escriurem una entrada al blog, més endavant, perquè ens vam adonar que és molt diferent viatjar com un turista que viatjar com un viatger.
Sigui com sigui, els 10 dies que vam estar a Nova York, van ser fantàstics i considerem que vam veure tant com ens va ser possible de la “big city”. Gràcies Maria i Jordi per aquests dies!
*Nota: totes les fotos d’aquesta entrada les ha fet en Jordi Pons, menys les que són de la manifestació dels drets de les dones.
