Art als carrers, aires bohemis i un toc de decadència romàntica, això és Valparaíso per nosaltres. Una ciutat que no canvia al pas del temps perquè és Patrimoni Mundial de la UNESCO.
Tot i que per arribar-hi no penseu que va ser fàcil. Des de Mendoza (Argentina), primer s’ha d’ascendir fins a uns 3.000 metres fins als peus de l’Aconcagua (muntanya més alta de sud-amèrica, 6.962 metres). Un cop aconsegueixes passar, arriba la frontera; el pas fronterer més exigent, pesat i llarg de tota la frontera xilena. Més de 4 hores parats a sobre l’autobús, més un parell fent cues per tràmits ho corroboren.
Recórrer tot Valparaíso a peu és quasi impossible, ja que està integrada per més de 40 cerros (turons). Alguns es caracteritzen per tenir murals pintats de famosos artistes sobre façanes d’edificis, d’altres per tenir palauets de l’època resplendent de la ciutat, d’altres són molt humils i fins i tot perillosos… Per sort, el transport públic és omnipresent i moure’s per tot arreu és fàcil.
Com ja ens havia passat en altres punts del viatge, a Valparaíso vam comprovar que descobrir una ciutat al costat d’una persona local sempre és molt millor. En aquest cas, era un semi-local, en Martí, un bon amic que hi està vivint durant una temporada i que ens va allotjar i passejar per tot arreu.
Al seu costat vam anar a veure una posta de sol a les dunes de Con-Con tot bevent cervesa Xilena. És un petit desert que toca l’oceà, un espai per evadir-se de l’ebullició de Valparaíso. També vam provar el Pisco Sour als bars de Valparaíso, vam anar a veure lleons marins a la platja i vam menjar sushi (Xile està ple de restaurants de sushi perquè tenen gran quantitat de peix).
Un altre dels punts forts de Valparaíso és el seu lligam amb Pablo Neruda. El famós escriptor va comprar una casa a dalt d’un dels seus cerros des d’on hi ha una vista magnífica de la ciutat davant del mar. La casa s’anomena la Sebastiana i visitar-la et transporta a la vida bohèmia del poeta. Els mobles, els objectes, la decoració, l’arquitectura… Tot sembla estrany, però acabes descobrint que tot tenia un sentit per a ell. Neruda també tenia una altra casa a Isla Negra, entre roques i davant l’oceà, a dues hores al sud de Valparaíso, que també vam visitar. De fet, era la seva casa preferida i on hi va passar els seus últims dies.
Suposo que per més que ens hi esforcem mai podríem explicar què és Valparaíso tal i com ho va escriure Pablo Neruda: “Valparaíso, qué disparate eres… qué cabeza con cerros, desgreñada, no acabas de peinarte, nunca tuviste tiempo de vestirte, simpre te sorprendió la vida”.
Albert i Ànnia